domingo, 29 de julio de 2012

El libro de arena - Jorge Luis Borges

" Me dijo que su libro se llamaba El libro de arena, porque ni el libro ni la arena tienen ni principio ni fin." 

Ayer, después de terminar Cuentos para pensar de Bucay, empecé El libro de arena, de Jorge Luis Borges. El primero de los cuentos es un encuentro del Borges de veinte años con el que cumple setenta. Dos personas que, según la editorial del libro, son lo bastante distintas para ser dos y lo bastante parecidas para ser una
El hombre de ayer no es el hombre de hoy sentenció algún griego,y tal vez sea verdad que cambiamos constantemente, que el pasado se desvanece para dar lugar a los recuerdos de ahora, que el Hoy dará lugar a un mañana incierto. Y que yo, mientras tanto, seguiré adentrándome en el mundo de este gran escritor. El siempre futuro Premio Nobel.    



"Le dije que iban a venir a buscarme.
- ¿ A buscarlo? - me interrogó.
- Sí. Cuando alcances mi edad habrás perdido casi por completo la vista. Verás el color amarillo y sombras y luces. No te preocupes. La ceguera gradual no es una cosa trágica. Es como un lento atardecer de verano".  

El otro, El libro de Arena. 

martes, 24 de julio de 2012

Demian, Hermann Hesse


Para el mundo los marcados con la señal habríamos de pasar por hombres extraños, incluso locos o peligrosos.


"Por eso la mayoría de los seres humanos vive tan irrealmente; porque creen que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, desde luego. Pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría. Sinclair, el camino de la mayoría es fácil, el nuestro es difícil. Caminemos."

viernes, 13 de julio de 2012

Confessions i quaderns íntims - Rosa Leveroni


Heus aquí la primera lectura en arribar l’estiu: Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni. Les pàgines que configuren aquesta obra narren la relació adúltera que mantingué l'autora amb en Ferran Soldevila, un amor passional que es veié sotmès a un destí ple de silenci.  En cap cas és entès com un amor plaent, sinó més aviat com una malaltia, una obsessió,  una expiació i una confrontació bèl·lica.
Rosa Leveroni va conèixer Ferran Soldevila quan va entrar a estudiar a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Ella tenia 21 anys i ell, que hi professava, 39. Aquest amor va inspirar altres personatges masculins de ficció que apareixen en l'imaginari leveronià. 

Seguidament incorporem dues citacions del llibre: 

- Sola, esborronada amb el pressentiment de l’infern, si arribava allò definitiu.
Sola... Francesca a l’infern, però sense Paolo. I malgrat tot emportada pel vent irresistible que és el seu càstig i la seva expiació.

Sola, amb el regust amarg de veure’s – desitjant-ho – impotent d’arribar a la sublimació total d’aquest amor.

Sola, sola, sola..., fins a morir-ne. I no morir mai!

Per què no vaig demostrar-ho abans que t’havia vist? Senzillament, per no obligar-te a demostrar-ho al teu torn. Per aquella por d’ésser-te una nosa i que ja no podré esborrar mai més.   


- La melangia al constatar com també es pot viure lluny de tu. Viure!... Això sols és vegetar, simplement, estimat. I em sento feble dins una solitud espessa, i t'enyoro fins a les llàgrimes. I et somnio cada nit. Sofreixo per aquest meu silenci; m'és a estones, terriblement feixuc. Però recordo com s'ha de saber donar temps.