jueves, 18 de diciembre de 2014


Todos consideramos impensable que el amor de nuestra vida pueda ser algo leve, sin peso; creemos que nuestro amor es algo que tenía que ser; que sin él nuestra vida no sería nuestra vida. Nos parece que el propio huraño Beethoven, con su terrible melena, toca para nuestro gran amor su «es muss sein!». 
Tomás se acordaba del comentario de Teresa sobre el amigo Z. y constataba que la historia del amor de su vida no iba acompañada del sonido de ningún «es muss sein!», sino más bien por el de «es könnte auch anders sein»: también podía haber sido de otro modo. La insoportable levedad del ser, Milan Kundera

viernes, 5 de diciembre de 2014

Travesía
Raúl Brasca
Caminaban a la par. Se habían jurado lealtad y que dividirían todo por mitades. Frente al desierto, igualaron el peso de sus alforjas y se internaron seguros. No los doblegaron la impiedad del sol ni el rigor de la noche y cuando se les acabó la comida repartieron el agua en partes iguales. Pero la arena era interminable. Paulatinamente, el paso se les hizo más lento, dejaron de hablar, evitaron mirarse. El día en que, con vértigo aterrador, sintieron que desfallecían, se abrazaron y, hombro a hombro, siguieron andando. Cayeron exhaustos al atardecer. Durmieron. Ya había amanecido cuando uno de ellos despertó sobresaltado: le faltaba parte de un muslo. El otro, que lo comía, continuó indiferente, terminó, volvió a tenderse, y como si completara un gesto irrevocable, atendió a la mano que su amigo le alargaba y le dio el cuchillo.

sábado, 15 de noviembre de 2014


Paternidad responsable, Carlos Alfaro
Era tu padre. Estaba igual, más joven incluso que antes de su muerte, y te miraba sonriente, parado al otro lado de la calle, con ese gesto que solía poner cuando eras niño y te iba a recoger a la salida del colegio cada tarde. Lógicamente, te quedaste perplejo, incapaz de entender qué sucedía, y no reparaste ni en que el disco se ponía rojo de repente ni en que derrapaba en la curva un autobús y se iba contra ti incontrolado. Fue tremendo. Ya en el suelo, inmóvil y medio atragantado de sangre, volviste de nuevo tus ojos hacia él y comprendiste. Era, siempre lo había sido, un buen padre, y te alegró ver que había venido una vez más a recogerte.

domingo, 9 de noviembre de 2014



Le temps retrouvé.


Otomo Yakamochi - ¿Que per ventura se'ns donarà ...
¿Que per ventura
se'ns donarà la vida
dues vegades?
Doncs, ¿com és que m'adormo
sense cenyir-te en braços?


sábado, 8 de noviembre de 2014


Muts i a la gàbia, Pere Calders

—Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».

Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:

—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa...
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

sábado, 25 de octubre de 2014

 Haver de ser valent i ardit,
 no sentir el mal de cap ferida...
 i en el meu cor quan ve la nit,
 creure que visc una altra vida.

lunes, 13 de octubre de 2014

Dolce Vita


Després de tants anys, per fi, Teatre Victòria, Mar i Cel. Dolce Vita. 











Jo la vaig veure un dia clar
sota una llum que m´encegava
i quan la vaig gosar mirar
ella em tornava la mirada.

I ara en les nits que em gronxa el mar,
quan vaig mirar la lluna clara,
ja no hi sé veure més que un far
des d´on somriu la seva cara.

Si sabés esperar
Durant molts anys.
Si pogués somniar que són només instants.
[···]
I ara ens veuríeu abraçats
vivint l'amor d'una altra vida
mirant el mar des d´un jardí
imaginant que no té fi.

Si sabés,
si sabés esperar
durant molts anys
si pogués somniar
que són només instants! 

És la cançó que apareix a partir del minut 3 del vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=YC1vlTev2G8

martes, 7 de octubre de 2014

Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai. 
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla. 
Jo només sé que em sent més amargament fill. 
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare 
i la meua germana. Filla meua que estàs 
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells 
com un dia ben blau, i transparent, i pur. 
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua. 
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria 
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més. 

Mare, crec que ja sé exactament què em passa.
Vicent Andrés Estellés

martes, 30 de septiembre de 2014


Encontraren-se l'amic e l'amat, e dix l'amic: 
― No cal que em parles; mas fé'm senyal ab tos ulls, qui són paraules a mon cor, con te do ço que demanes.

Ramon Llull

jueves, 25 de septiembre de 2014

Mar i cel


Després de tants anys esperant, per fi, d'aquí poc, vaig a veure Mar i cel!

̶  Blanca, l'amor que m'ha salvat és una força que ens separa.
̶  Saïd, l'amor que ens ha salvat ens uneix més que abans encara. 
̶  El mar i el cel, com tu i jo, són com dos punts que mai no es troben. 
̶  El mar i el cel a l'horitzó, són dos que es troben i es confonen. Sempre esperant una altra nit. 
̶  Aquella nit que els ulls et tanca.
̶  Per retrobar-me amb tu, Saïd.
̶  Per retrobar l'amor de Blanca.


miércoles, 24 de septiembre de 2014


Allí donde el sepulcro que se cierra 
abre una eternidad, 
todo cuanto los dos hemos callado, 
allí lo hemos de hablar.
Gustavo Adolfo Bécquer


lunes, 22 de septiembre de 2014

Francesc Fontanella

In ictu oculi

Passen edats i vides 
ab moviment sutil, 
les unes nos segueixen, 
a les altres seguim. 
Los anys se precipiten 
tan veloçment al fi, 
que és començar a viure 
començar a morir. 
Los termes corresponen 
en cercle repetit: 
lo que un sospir anima 
acaba altre sospir. 

Desengany del món
Francesc de Fontanella

miércoles, 10 de septiembre de 2014

Montserrat Abelló

I aprenc a dir que No.

Amollo en la nit 
la veu amarga o 
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.
I aprenc a dir que No.

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

lunes, 1 de septiembre de 2014

Federico García Lorca

Pero mi corazón 
Roído de culebras, 
El que estuvo colgado 
Del árbol de la ciencia, 
¿Está en ti, 
Noche negra?
Federico García Lorca

viernes, 29 de agosto de 2014

Algú em va dir una vegada que hom recorda tot allò que escull. I tot allò que mai no va tenir lloc, també, justament perquè es necessita. I a mesura que avancen els anys, penso que moltes de les coses que recordo mai no van tenir lloc. Però no és important. Perquè tot el que no és ara, no és. I no trobo cap diferència entre un amor que ha existit i un altre de platònic. Perquè tots dos ja no hi són. I tant se val la resta. 

miércoles, 30 de julio de 2014

Flaubert

Es repetia: Tinc un amant! Un amant!, es delectava amb aquella idea com si fos una nova pubertat [...]. Aleshores es va recordar de les heroïnes dels llibres que havia llegit, i la lírica legió d’aquelles dones adúlteres es va posar a cantar a la seva memòria amb veus germanes que l’encisaven. Ella mateixa es convertia en una part veritable d’aquelles imaginacions, i realitzava el llarg somni de la seva joventut, considerant-se dins del tipus d’enamorada que tant havia envejat. Madame Bovary, de Gustave Flaubert

martes, 15 de julio de 2014


A vegades cal aturar-se. I veure i entendre, comprendre, que res no és per sempre. I, més tard, caminar de nou, més ràpid, amb més pressa. Només així els efectes del temps no semblen tan terribles. 

lunes, 14 de julio de 2014

Borges

Sé que de todos los problemas, ninguno lo inquietó y lo trabajo tanto como el abismal problema del tiempo. Ahora bien, ése es el único problema que no figura en las páginas del Jardín. Ni siquiera usa la palabra que quiere decir tiempo. ¿Cómo se explica usted esa voluntaria omisión?


Propuse varias soluciones; todas, insuficientes. Las discutimos; al fin, Stephen Albert me dijo:

     ―En una adivinanza cuyo tema es el ajedrez, ¿cuál es la única palabra prohibida?
Reflexioné un momento y repuse:
     ―La palabra ajedrez.
    ―Precisamente ―dijo Albert―, El jardín de senderos que se bifurcan es una enorme adivinanza, o parábola, cuyo tema es el tiempo; esa causa recóndita le prohíbe la mención de su nombre. Omitir siempre una palabra, recurrir a metáforas ineptas y a perífrasis evidentes, es quizá el modo más enfático de indicarla. 

El jardín de senderos que se bifurcan, Jorge Luis Borges



miércoles, 29 de enero de 2014

Pablo Neruda


Qué importa que mi amor no pudiera guardarla. 
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos. 
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca. 
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos 
           árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise. 
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta la tuve entre mis
          brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.
Pablo Neruda