sábado, 30 de junio de 2012

Joan Vinyoli



CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
- tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou -
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
- i mai potser n'estaràs segur -
que has assolit el cercle convincent.
Joan Vinyoli

Poema llegit amb la veu d'en Feliu Formosa. 

martes, 26 de junio de 2012

Itàlia

El amor mueve el sol y las estrellas, Dante Alighieri 



Non omnis moriar, No moriré pas tot jo.

L’anterior citació, extreta de l’obra Carminum III, 30 d’Horaci, mostra la grandesa de l’art per combatre el pas inexorable del temps. Viatjar a Itàlia i contemplar obres que van ser creades durant la Roma clàssica m’ha ajudat a recordar l’estudi preliminar d’Edicions 62 a Quadern D’Aram, de Maria Àngels Anglada: Els clàssics grecs i llatins serveixen per dialogar amb el passat, per il·luminar el present, per preservar la memòria de les pedres, però sobretot per preservar la memòria dels humans, i per trobar la mesura justa en la tria dels mots.
No fa tant que l’escriptor Stendhal se sentia fascinat en contemplar la immensitat d’obres que es troben a Florència, ni han passat tants anys d’ençà que els símptomes de mareig que l’autor va patir van esdevenir una reacció romàntica davant l’acumulació de bellesa. Heus aquí una citació de l’autor extreta de  Nápoles y Florencia: Un viaje de Milán a Reggio, llibre que fa referència al conegut com a Síndrome de Florència o d’ Stendhal:
"Había llegado a ese punto de emoción en el que se encuentran las sensaciones celestes dadas por las Bellas Artes y los sentimientos apasionados. Saliendo de Santa Croce, me latía el corazón, la vida estaba agotada en mí, andaba con miedo a caerme". I jo aquí, pensant en “el no fa tant” mentre passen les hores, mentre acaba una etapa i en comença una altra, mentre alguns se’n van però es queden alhora. 

  

sábado, 23 de junio de 2012

Borges



- Soler Serrano: Maestro Borges, todos esperamos que pasen muchos años, que volvamos a verle dentro de 4 o 5 años...
- Borges: No, 4 o 5 años, no. Espero haber muerto antes... (Borges moriría 5 años después)
- Soler Serrano: ...que estemos en Estocolmo cuando le den a usted, por fin, algún día ese premio Nobel...
- Borges: Bueno, pues yo soñé... pues yo soñé esta mañana que me moría.
- Soler Serrano: No!
- Borges: Sí. Que sentía una gran sensación de alivio. Me desperté de ese sueño, cuando me moría, sintiéndome francamente feliz.
- Soler Serrano: Bueno, pero porque había sido un sueño, digo yo...
- Borges: No, no, no. Sentía que me moría y que eso era una evasión, una libertad.
- Soler Serrano: ¿Usted se atreve a darnos aquí un breve testamento de urgencia? ¿Qué querría usted dejar dicho directamente, no a través de los versos ni a través de los cuentos, sino a través...
- Borges: Sino a través de la televisión...
- Soler Serrano: A través de la palabra viva...
- Borges: ¿A quién?
- Soler Serrano: ¿Qué querría usted dejar a todos sus amigos del mundo? ¿Qué mensaje, qué encargo, qué consejo?
- Borges: Yo no tengo ningún mensaje... Les aconsejo que lean a otros autores, que se olviden de mí... Un consejo muy sincero. Sí. Olvídense de Borges, hay tantos otros, muy superiores...

sábado, 16 de junio de 2012

Gustavo Adolfo Bécquer

                                                       Como se arranca el hierro de una herida

su amor de las entrañas me arranqué;
aunque sentí al hacerlo que la vida
¡me arrancaba con él!

Del altar que le alcé en el alma mía,
la voluntad su imagen arrojó;
y la luz de la fe que en ella ardía
ante el ara desierta se apagó.
Aún para combatir mi firme empeño
viene a mi mente su visión tenaz...
¡Cuánto podré dormir con ese sueño
en que acaba el soñar!

jueves, 14 de junio de 2012

Josep Pla



 “ L’essencial per a aprofitar un viatge, és prendre’l com a finalitat mateixa. S’ha de viatjar per a descobrir amb els propis ulls que el món és molt petit –i, per tant, que cal fer un esforç per a dignificar la visió, fins a arribar a veure les coses en gran. S’ha de viatjar per a saber que una passió, una idea, un home, només és important si resisteix una projecció a través del temps i de l’espai. El viatge, en efecte, és el millor remei que existeix per a combatre la malaltia de la proximitat. Per això ha estat sempre utilíssim per als polítics i els intel·lectuals, que són les professions humanes que solen confondre amb més facilitat el picar de peus sobre un mateix rajol amb el caminar. És en aquest sentit, em sembla, que els antics entenien el desplaçar-se. Ho consideraven un bon mètode per a saber prescindir de petiteses, de detalls, per a saber copsar, de les coses humanes, l’essencial.
    L’aventura és una altra part del viatge. És la flor, el perfum de l’atzar i de la diversitat. De vegades és una porta que se us obre davant un món insospitat.
23 de desembre de 1928 "
Josep Pla
Caps-i-puntes. OC XLIII, 329

martes, 5 de junio de 2012

Mercè Rodoreda


Mercè Rodoreda.


Escriure em serveix de sedant, d’excitant, és angoixós, és… tot a la vegada. Escriure em cansa molt. Ho necessito, perquè una cosa o altra s’ha de fer a la vida. Però el que a mi m’agrada és embaladir-me davant els núvols, o llegir novel.les policíaques, o anar al cinema a veure westerns, que són les pel.lícules que més m’agraden. Després de la guerra vaig tardar molt de temps a tornar a escriure, tenia massa feina per a sobreviure. I escriure català a l’estranger és el mateix que voler que floreixin flors al Pol Nord. Necessitava molta pau i tranquil.litat. (…) Vaig començar a escriure quan era una adolescent perquè m’avorria molt. Però ho feia per sortir de la monotonia. Així, començo a escriure per tal d’animar la situació. Escriure és una fugida. Això tan vulgar que es diu evasió.