martes, 11 de octubre de 2011

Mercè Rodoreda

Si jo no he sentit mai cap emoció davant una posta de  sol, com puc descriure o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel·lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues, que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats  nervis facials, et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... [...]

Rodoreda, Mercè. “Pròleg”. En Mirall trencat. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 13 i 14.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada