lunes, 14 de julio de 2014

Borges

Sé que de todos los problemas, ninguno lo inquietó y lo trabajo tanto como el abismal problema del tiempo. Ahora bien, ése es el único problema que no figura en las páginas del Jardín. Ni siquiera usa la palabra que quiere decir tiempo. ¿Cómo se explica usted esa voluntaria omisión?


Propuse varias soluciones; todas, insuficientes. Las discutimos; al fin, Stephen Albert me dijo:

     ―En una adivinanza cuyo tema es el ajedrez, ¿cuál es la única palabra prohibida?
Reflexioné un momento y repuse:
     ―La palabra ajedrez.
    ―Precisamente ―dijo Albert―, El jardín de senderos que se bifurcan es una enorme adivinanza, o parábola, cuyo tema es el tiempo; esa causa recóndita le prohíbe la mención de su nombre. Omitir siempre una palabra, recurrir a metáforas ineptas y a perífrasis evidentes, es quizá el modo más enfático de indicarla. 

El jardín de senderos que se bifurcan, Jorge Luis Borges



5 comentarios:

  1. No ho sé, a mi em sembla que sempre és millor dir les coses pel seu nom, això no vol dir que no podem utilitzar metàfores, sempre que sigui per fer les coses més belles, però entenedores, és clar...
    Petonets.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si jo dic, per exemple, que recordo els ulls profunds d'algú, el seu riure, la seva manera de fer, de pensar, de sentir; si jo dic que no puc pensar en res més; si em comparo amb Karènina, Julieta, Calipso, fins i tot; mostro al lector tot allò de què tracta l'amor. ¿Què té més força, deixar en mans del lector la interpretació del sentiment o fer-li creure que el personatge està enamorat perquè simplement dic que està enamorat?

      Eliminar
    2. Després de pensar-ho molt...Potser deixar en mans del lector la interpretació del sentiment. Cal tenir en compte que cada persona l'interpretarà de manera diferent, que per a ella serà la més real...
      Molt filosòfic, oi???

      Eliminar
    3. Molt filosòfic, sí. hehe. Però i si les nostres interpretacions, al cap i a la fi, no són tan diferents a les dels altres? Aprofito per citar Julian Barnes, El sentit d’un final: La literatura: Com ara què? Tot allò de què tracta la Literatura: l'amor, el sexe, la moralitat, l'amistat, la felicitat, el sofriment, la traïció, l'adulteri, el bé i el mal, els herois i els dolents, la culpa i la innocència, l'ambició, el poder, la justícia, la revolució, la guerra, els pares i els fills, les mares i les filles, l'individu contra la societat, l'èxit i el fracàs, l'assassinat i el suïcidi, la mort, Déu

      Eliminar