Per a la Rosa

Avui he pujat les escales que tantes vegades havíem pujat. He recordat el dia que et vaig conèixer, el 19 de gener de l’any 2012, el dia del meu divuitè aniversari. Tu vas seure al meu costat perquè jo encara era una nena, perquè et transmetia la meva joventut, o això deies. A partir d’aleshores, sempre ens vam trobar a l’entrada de l’Ateneu, per pujar les escales que avui he tornat a pujar. Jo, que em sentia més nena que mai, et seguia i t’escoltava i callava i somreia perquè sospitava que escoltaves els meus silencis. 

Recordo l’últim dia que ens vam veure, passejàvem per Plaça Catalunya després de la presentació d’un llibre. Em parlaves de la vida, de la mort, del temps que ara temo tant i jo callava, escoltava, et mirava. Em deies que a la meva edat no m’havia de preocupar pel temps i la mort, que encara em quedaven molts anys per viure, escriure, aprendre, i jo et somreia i pensava que no, que això va com va. Recordo el moment en què ens vam acomiadar, jo m’havia d’afanyar per no perdre el tren que tant de bo hagués perdut. Mai més no ens vam tornar a veure ni em vas contestar el missatge en què et deia de tornar-nos a veure. Poc temps després vaig saber que havies mort i vaig notar el cop de tres anys al damunt. 

Avui he pujat les escales que tantes vegades havíem pujat, he entrat a l’aula en què tantes vegades ens havíem llegit i m’ha semblat veure’t al lloc on sempre havies segut, somrient mentre jo pensava, callada, com sempre, que ja no era la nena de tres anys enrere.