Els primers freds

 Els primers freds 

En els inicis de la seva trajectòria artística, Miquel Blay, instal·lat a Roma com a pensionat de la Diputació de Girona, va modelar un esbós en terra cuita d'un grup format per un vell i una nena asseguts en un banc, arraulits de fred. L'any següent Blay va esculpirlo a mida natural, però ara amb les figures nues. Aquest esbós va esdevenir la peça definitiva, i es va convertir en una de les més significatives de la producció de l'autor i, el que és més important, en una de les obres mestres de l'escultura catalana. 

Els primers freds, escultura emmarcada en el realisme naturalista adoptat per Blay en la seva etapa de formació, representa un tema anecdòtic tractat amb extrema minuciositat. Només cal observar l'anatomia del vell, especialment la textura de la pell i la morbidesa de la carn, per comprovar el domini tècnic de l'artista. No obstant això, en esculpir el marbre, va introduir elements plàstics propis del modernisme, com ara el non finito o esfumat de la cara de la nena, de clara influència rodiniana. Així, Blay aconseguia una síntesi entre una escultura convencional i efectista i l'escultura modernista, de la qual ell mateix seria un dels màxims exponents. Però a banda dels seus indubtables valors plàstics, on rau la veritable força d'aquesta obra és en la capacitat de l'artista per transformar una escena de tendresa commovedora en una representació idealitzada del sofriment humà. 

http://www.mnac.es/colleccio/col_modern.jsp?lan=001&ambit=69

María Moliner

Según el diccionario de uso del español de María Moliner:

Amor ( del lat. amor, oris) 1 m.
( Dedicar, Profesar, Sentir, Tener, Tributar) Sentimiento experimentado por una persona hacia otra, que se manifiesta en desear su compañía, alegrarse con lo que es bueno para ella y sufrir con lo que es malo. También se emplea corrientemente con aplicación a cosas tomada, [···]

Emplea dos columnas completas del diccionario para definir la palabra "amor" :) Quizás porque es la esencia de nuestra existencia.

Teresa Pàmies

Ab imo pectore, des del fons del meu cor

Avui, 13 de març de l’any 2012, ha mort l’escriptora Teresa Pàmies. No obstant això,  sempre restaran les seves obres, com per exemple Quan érem capitans (1974) i Va ploure tot el dia (1975), i per tant, sospirs de la seva pròpia essència.   

La seva obra és de clara tendència documental, un testimoni viu de la guerra civil i de l'exili. Com afirma Vicenç Riera Llorca: "Una història social i política detallada del nostre poble no pot prescindir de records com els de Teresa Pàmies". 

Ubi Sunt

U B I    S U N T ?

Verba volant, scripta manent

Autoretrat Rodoreda

L'amor

Què és l'amor? Difícil, per no dir impossible, de contestar. Si l'amor mena a matar i a morir, i turmenta i et fa fer el ridícul, per què la gent corre al seu darrere adelerada? Si l'amor és un ésser adés infant, adés home, si primer duu buirac i després no sap on se'l deixa, si et fa enamorar i s'enamora, si és innocent i quan menys t'ho penses deixa la innocència on vol, ni sap què és, ni sap com és: i encara perdem el temps a definir-lo?

Crec en una estimació, en un afecte sincer i, sobretot i per damunt de tot, en una gran dosi d'altruisme: tot el que s'allunyi d'això no pot anomenar-se amor. Si l'amor ens ha de menar, com la filosofia, a una recerca constant - aquí, però del mot  millor -, no crec ni creuré en l'amor. 

Vida amarga

Estic desenganyada de la vida en general. És una tempesta d’aquelles...La gent com jo, que ha viscut la guerra i que hem tingut una vida tempestuosa, tenim una visió del món més amarga. I, tanmateix, m’estimo molt la vida. La prova és que he passat èpoques molt difícils i no m’han proporcionat cap moment d’amargor. Val la pena de viure. Quan et fas gran i t’asserenes, te n’adones. Quan s’és jove les passions se t’emporten més. 

Sobreviure als altres

  Sabeu què passa a la meva edat? Que les persones que més he estimat han desaparegut, han mort, i llavors, per parlar de la meva vida, hauria de posar-me a plorar. Sobreviure als altres no és cap ganga, li ho asseguro... No tinc la morbositat del record, i no tinc ganes de plorar. I després, hi ha una espècies de pudor. Tot barrejat. Fujo de la tristesa perquè vull la vida; és per això. I agraeixo viure, la qual cosa, en el meu cas, és incompatible amb el record. No sé explicar-me bé.

Tot està bé així 

A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de la bellesa personal, s'acaba la preocupació per agradar, perquè et trobin maca, i et dediques a mirar, no a tu, sinó fora de tu mateixa.

Mercè Rodoreda Autoretrat. A cura de Mònica Miró Vinaixa i d'Abraham Mohino Balet. 

Proust

Proust 

Fragmento "À la recherche du temps perdu"

"Mais ces mots: « Mademoiselle Albertine est partie » venaient de produire dans mon cœur une souffrance telle que je ne pourrais pas y résister plus longtemps. Ainsi ce que j’avais cru n’être rien pour moi, c’était tout simplement toute ma vie."

Traducción realizada por mi misma. 

"Pero esas palabras: » La señorita Albertine se ha ido », me llegaron a producir tal sufrimiento en mi corazón que no podría resistir por mucho más tiempo. Así, lo que había creído que no era nada para mí, era simplemente toda mi vida."

Fragmento de "À la recherche du temps perdu"

"Il y a un instant, en train de m’analyser, j’avais cru que cette séparation sans s’être revus était justement ce que je désirais, et comparant la médiocrité des plaisirs que me donnait Albertine à la richesse des désirs qu’elle me privait de réaliser, je m’étais trouvé subtil, j’avais conclu que je ne voulais plus la voir, que je ne l’aimais plus. "

Traducción realizada por mi misma.

"Hace un instante, mientras me analizaba, había creído que esta separación sin habernos despedido era justamente lo que deseaba, y comparando la mediocridad de los placeres que me daba Albertine con la riqueza de los deseos que me impedía realizar, me sentía sutil, había llegado a la conclusión de que no quería volver a verla nunca más, de que ya no la amaba. 

Salvador Espriu

Cementiri de Sinera ( Arenys de Mar)

II
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. 

XXVI

No lluito més. Et deixo 
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.