Cesare Pavese. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls...

De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no cal, especialment en moments que la persona no es creu per ningú observada. Em sembla veure-hi raigs de llum potents i reveladors, la qual cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat a res no comparable. D’altres vegades crec que no hi ha res tan difícil; i més difícil encara que conèixer-se un mateix; i totes aquelles primeres i fugaces impressions que, d’inconscient a conscient passant per subconscient havien bastit un castell d’endevinalles amb la solució al castell, es desfan tan de pressa com un gelat al sol.

Per a la Rosa

Avui he pujat les escales que tantes vegades havíem pujat. He recordat el dia que et vaig conèixer, el 19 de gener de l’any 2012, el dia del meu divuitè aniversari. Tu vas seure al meu costat perquè jo encara era una nena, perquè et transmetia la meva joventut, o això deies. A partir d’aleshores, sempre ens vam trobar a l’entrada de l’Ateneu, per pujar les escales que avui he tornat a pujar. Jo, que em sentia més nena que mai, et seguia i t’escoltava i callava i somreia perquè sospitava que escoltaves els meus silencis. 

Recordo l’últim dia que ens vam veure, passejàvem per Plaça Catalunya després de la presentació d’un llibre. Em parlaves de la vida, de la mort, del temps que ara temo tant i jo callava, escoltava, et mirava. Em deies que a la meva edat no m’havia de preocupar pel temps i la mort, que encara em quedaven molts anys per viure, escriure, aprendre, i jo et somreia i pensava que no, que això va com va. Recordo el moment en què ens vam acomiadar, jo m’havia d’afanyar per no perdre el tren que tant de bo hagués perdut. Mai més no ens vam tornar a veure ni em vas contestar el missatge en què et deia de tornar-nos a veure. Poc temps després vaig saber que havies mort i vaig notar el cop de tres anys al damunt. 

Avui he pujat les escales que tantes vegades havíem pujat, he entrat a l’aula en què tantes vegades ens havíem llegit i m’ha semblat veure’t al lloc on sempre havies segut, somrient mentre jo pensava, callada, com sempre, que ja no era la nena de tres anys enrere.

Kundera

La borro de la fotografía de su vida no porque no la hubiese amado, sino, precisamente, porque la quiso. La borró junto con el amor que sintió por ella.

Kundera 

Ser mortal es la experiencia humana más esencial y sin embargo el hombre nunca fue capaz de aceptarla, comprenderla y comportarse de acuerdo con ella. El hombre no sabe ser mortal. Y cuando muere ni siquiera sabe estar muerto. -¿Y acaso usted sabe estar muerto, Johann? - preguntó Hemingway [···]

Kundera, La Inmortalidad 

Kundera. La immortalitat. Immortal. Com ell, com els seus llibres, 

com el mar.