El amor mueve el sol y las estrellas, Dante Alighieri
Non omnis moriar, No moriré pas tot jo.
L’anterior citació, extreta de
l’obra Carminum III, 30 d’Horaci, mostra la grandesa de l’art per
combatre el pas inexorable del temps. Viatjar a Itàlia i contemplar obres que
van ser creades durant la Roma clàssica m’ha ajudat a recordar l’estudi
preliminar d’Edicions 62 a Quadern D’Aram, de Maria Àngels Anglada: Els
clàssics grecs i llatins serveixen per dialogar amb el passat, per il·luminar
el present, per preservar la memòria de les pedres, però sobretot per preservar
la memòria dels humans, i per trobar la mesura justa en la tria dels mots.
No fa
tant que l’escriptor Stendhal se sentia fascinat en contemplar la immensitat d’obres
que es troben a Florència, ni han passat tants anys d’ençà que els símptomes de
mareig que l’autor va patir van esdevenir una reacció romàntica davant l’acumulació
de bellesa. Heus aquí una citació de l’autor extreta de Nápoles y Florencia: Un viaje de Milán a Reggio, llibre
que fa referència al conegut com a Síndrome de Florència o d’ Stendhal:
"Había llegado a ese
punto de emoción en el que se encuentran las sensaciones celestes dadas por las
Bellas Artes y los sentimientos apasionados. Saliendo de Santa Croce, me latía
el corazón, la vida estaba agotada en mí, andaba con miedo a caerme". I jo aquí, pensant en “el no fa
tant” mentre passen les hores, mentre acaba una etapa i en comença una altra,
mentre alguns se’n van però es queden alhora.
