Heus aquí la primera lectura en arribar l’estiu: Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni. Les pàgines que configuren aquesta obra narren la relació adúltera que mantingué l'autora amb en Ferran Soldevila, un amor passional que es veié sotmès a un destí ple de silenci. En cap cas és entès com un amor plaent, sinó més aviat com una malaltia, una obsessió, una expiació i una confrontació bèl·lica.
Rosa Leveroni va conèixer Ferran
Soldevila quan va entrar a estudiar a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona.
Ella tenia 21 anys i ell, que hi professava, 39. Aquest amor va inspirar altres
personatges masculins de ficció que apareixen en l'imaginari leveronià.
Seguidament incorporem dues citacions
del llibre:
- Sola,
esborronada amb el pressentiment de l’infern, si arribava allò definitiu.
Sola... Francesca a l’infern, però sense Paolo. I malgrat
tot emportada pel vent irresistible que és el seu càstig i la seva expiació.
Sola, amb el regust amarg de veure’s – desitjant-ho –
impotent d’arribar a la sublimació total d’aquest amor.
Sola, sola, sola..., fins a morir-ne. I no morir mai!
Per què no vaig demostrar-ho abans que t’havia vist?
Senzillament, per no obligar-te a demostrar-ho al teu torn. Per aquella por
d’ésser-te una nosa i que ja no podré esborrar mai més.
- La melangia al constatar com també es pot viure lluny
de tu. Viure!... Això sols és vegetar, simplement, estimat. I em sento feble
dins una solitud espessa, i t'enyoro fins a les llàgrimes. I et somnio cada
nit. Sofreixo per aquest meu silenci; m'és a estones, terriblement feixuc. Però
recordo com s'ha de saber donar temps.
I, ara penso...els seus fills, néts, besnéts, nebots...ja ho sabien? Van donar-hi el consentiment?
ResponderEliminarPotser no ho va preguntar mai, potser ja tenia suficient amb el seu únic consentiment. No sé si mai va arribar a tenir fills o si sempre va viure de l’amor, potser platònic, que sentí cap a en Soldevila. Moltes gràcies pel comentari i fins aviat!
EliminarHola, bona hora!
ResponderEliminarFa poc que he llegit "Cartes d'amor i d'exili" (Ed.Viena)i segons el que se'ns diu en el pròleg, quan es van conèixer, Rosa Leveroni tenia 20 anys i en Soldevila 36.
No sé per què, pensava que el llibre que esmentes estava descatalogat i cercant per internet veig que es va reeditar fa uns anys, així que demà mateix correré a buscar-lo. Jo he entrat en el món d'aquests dos amics-amants arran de les "Hores angleses" d'en Ferran Soldevila. Tot i que en aquelles pàgines no se n'esmenti res de la relació, és important fer saber que el títol "Hores angleses" fa ser ideat per la poetessa i amb molt d'encert com així ho reconeix en Soldevila en alguna de les cartes que li envia.
Llegint aquestes cartes (Cartes d'amor i d'exili), hom s'adona que na Rosa viu una passió que, per no poder-la esbravar com seria convenient, la fa patir. Li retreu, ara i adés, al seu amant la fredor del to de les epístoles. Això és degut, però, a que en Ferran era molt prudent, ja que, com deixa veure en les cartes, podria passar que algú les llegís . A mida que passa el temor a una descoberta indiscreta o la situació d'en Ferran és més segura en quant a la no visualització de les cartes per uns ulls indiscrets, aquest canvia el to i veiem, alleugerits, que aquest amor va ser correspost i acceptat dins les regles que el van determinar. Es van escriure fins que ell va morir (durant més de trenta anys!!) i es van ajudar sempre. Van viure el seu amor físicament i espiritual (aquest darrer en més quantitat, diria jo, encara que potser igual d'intens, no sé...). Jo penso que ella va estar sempre encadenada a l'amor que, sense voler-ho, la lligava a ell, degut a l'admiració que li retia. En Soldevila coneixia l'existència del dietari de la Rosa ja que ella li enviava tots els seus escrits i poesies, per tant ell coneixia el patiment d'ella i sovint, en les cartes, li'n fa ressó en to irònic. D'en Ferran Soldevila també s'han editat dietaris. Penso que van ser dos personatges que van ajudar-se a créixer mútuament, que s'alimentaven l'un de l'altre perquè sinó, no entenc com després d'anys de no veure's (durant l'exili d'en F. Soldevila) la relació continuà amb aquells alts i baixos que, sobretot, per part de la Rosa representaven un torrent de sensacions, sovint, doloroses. I això, qui ha estat amant solter d'algú casat ho pot comprendre perfectament.
Salut i vida!
Ah, I jo també, encabat de llegir les cartes, m'he preguntat quan i com es va decidir la seva publicació. Suposo que, encara que aquest secret no ho fos tant, van decidir publicar-ho quan a qui pogués fer mal ja no hi fos. I si es va decidir publicar-ho, va ser, sens dubre degut a la qualitat literària d'aquests documents. Estic segura que a ells no els hagués importat, ja que escrivien dietaris amb visió d'ésser -algun dia- publicats.
Una abraçada!
Bona tarda, Violant d’Atarca,
EliminarEl llibre de Confessions i quaderns íntims és d’ Edicions 3 i 4. Segons el seu pròleg, Leveroni i Soldevila es varen conèixer amb 21 i 39 anys respectivament. La diferència de dades d’ambdós pròlegs mostra la poca importància que tenia l’edat en la seva relació, no? :) Que bé que hagis comentat el llibre de “ Cartes d’amor i d’exili”, estaré encantada de llegir-lo un cop hagi finalitzat “ Confessions i quaderns íntims”. En aquest darrer Soldevila realitza certs comentaris que mostren una certa indiferència davant la passió amorosa de Leveroni. Concorda perfectament amb la fredor del to de les epístoles que comentes i, sincerament, m’alegra que fos un signe de prudència i de precaució. Estimar-se durant tants anys sense veure’s, amb la gelosia de Leveroni, amb la sofrença, la llunyania, la proximitat i l’exili d’en Soldevila és fascinant. La mort de l’historiador deuria ésser un cop molt dur per a la poetessa. I jo em pregunto què és millor: viure amb aquest patiment convuls o no estimar mai d’aquella manera? Potser sí que va ser un amor correspost i que varen compartir. Correspost, però, sense oblidar la clandestinitat de les seves trobades. Pel que fa a això de l’amor intel•lectual i de l’amor físic, m’agrada creure que el primer pot arribar a ésser més intents que no pas el darrer. Sens dubte són documents replets d’una gran qualitat literària.
Una abraçada i moltes gràcies pel comentari.
El comentari de la Montserrat fa rumiar molt. Tant o més que les paraules de Leveroni.
ResponderEliminarSí que és interessant, el comentari. Però vols dir que més que les paraules de Leveroni? Sense "Confessions i quaderns íntims" de la poetessa no hauria estat possible la reflexió de la Montserrat. Fins aviat i gràcies per comentar.
EliminarCaram quin amor tant poc plaent, quan un amor castiga i fa mal, un si pot llençar de ple ( i s'oblida dels prejudicis) o s'ha d'aparcar...Perquè això no és viure, és malviure!
ResponderEliminarSuposo que la sensació de culpabilitat en aquells temps era normal, ara no se li dóna tanta importància...
Penso que no importa gaire el que sabés i pensés la família, quan s'està ben decidit a tirar pel dret i sabent que no tindria mai la seva aprovació...
Petons.
Doncs sí. L’amor d’ambdós personatges em sembla admirable. Malgrat la sofrença, el dolor i els anys el sentiment va poder per sobre de tot. Però la mentida tampoc porta enlloc, no? La seva muller, d’haver-ho sabut, hauria pogut cercar un amor vertaderament correspost o, si més no, refer la seva vida. La sensació de culpabilitat pot conduir les persones cap a un camí que s’allunya dels propis desitjos, no? Sí que són importants els consells i els pensaments dels éssers que t’envolten, però has de tenir molt clar que ningú no t’ha de donar el consentiment per realitzar allò que vols fer. Únicament tu. Moltes gràcies pel comentari i petons!
Eliminar