Què li eren, si per
damunt de totes aquelles insignificances resplendia el sol de l'amor? I encara
més, el goig de saber que us sacrifiqueu per un amor sense compensació, el
plaer de dir-vos que us hi podríeu morir amb el somriure al llavi i la consciència
en repòs perquè sabeu que per aquell amor no us abandonaríeu a cap malifeta de
les que Déu castiga com a pecat mortal.
Miquel Llor.
Aquests dies a la Ciutat dels Sants(Vic) i deu fer un fred que pela i segurament està coberta per la boira...
ResponderEliminarPotser el sol de l'amor, l'escamparà!
No és freqüent sacrificar-se per un amor sense compensació, a no ser que sigui un amor platònic, és clar...I morir tranquil, per no haver fet res del que s'hagués de penedir. Suposo que a l'època de la novel·la no era pas una cosa tan estranya!
Petons i que tinguis un Bon Any, amb molts petits moments de felicitat.
Avui he acabat de llegir La nevada del cucut, de Blanca Busquets. M'ha semblat interessant la comparació de la boira amb el mar. Sacrificar-se per un amor platònic, no et porta enlloc, no? O potser molt més lluny del que pensem. Moltes gràcies pels teus comentaris! Et desitjo també un bon any.
EliminarNo sé jo si creure'm-el...te'n penedeixes més del que NO fas que del què fas.
ResponderEliminarUna abraçda! i bon any!!!
Si mai no arrisques, no saps què hauria passat, només somies. I prou.
EliminarBon any per a tu també!