Romeu i Julieta, Shakespeare

I que sovint els homes s'han sentit feliços

just abans de morir! Aquells que els vetllen diuen:

«Mira l'esclat que precedeix la mort».

Puc dir-ne l'esclat, jo? Amor i esposa meva,

la mort que s'ha emportat la mel del teu alè,

amb la teva bellesa, no té poder encara,

no t'ha vençut del tot. Encara la bellesa

té l'ensenya vermella als llavis i a les galtes;

la pàl·lida bandera de la mort no hi ha arribat.

Ets tu, Tibald, a dintre aquest sudari ensangonat?

Oh, quin favor millor podria fer-te,

si no és que aquesta mà que et va estroncar la vida

talli també la vida que va ser-te enemiga?

Cosí, perdona! Julieta, amor,

per què ets tan bella encara? M'he de creure

que l'etèria mort s'ha enamorat de tu,

i que aquest monstre repugnant i demacrat

et guarda en la foscor perquè et vol per amant?

Per por d'això vull fer-te companyia

i no sortir mai més d'aquest palau

de fosca nit. Em quedaré aquí dintre

amb els cucs, criats teus. Aquí, aquí,

fixaré el meu repòs per sempre més

i em trauré el jou dels astres, enemics

del meu cos. Ulls, mireu per darrera vegada!

Braços, preneu-vos les darreres abraçades!

Ah llavis, portes del respir, segelleu amb un bes

el tracte etern fet amb la mort avara.

Vine, amarg conductor i horrible guia!

pilot desesperat, fes que s'estrelli

contra els esculls la barca fatigada.

brindo pel meu amor.

Romeu i Julieta, Shakespeare