sábado, 8 de noviembre de 2014


Muts i a la gàbia, Pere Calders

—Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».

Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:

—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa...
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

2 comentarios:

  1. Penso que callar mai es bo, des del primer indici que la cosa no va bé, s'ha de parlar, sinó la bola de neu es fa tan gran, que per més caliu que si posi no es fondrà...
    Petonets.

    ResponderEliminar
  2. Sí, jo també penso això, M. Roser! És difícil d'avançar amb una bola de neu tan gran a sobre, penso.

    ResponderEliminar