sábado, 16 de junio de 2012

Gustavo Adolfo Bécquer

                                                       Como se arranca el hierro de una herida

su amor de las entrañas me arranqué;
aunque sentí al hacerlo que la vida
¡me arrancaba con él!

Del altar que le alcé en el alma mía,
la voluntad su imagen arrojó;
y la luz de la fe que en ella ardía
ante el ara desierta se apagó.
Aún para combatir mi firme empeño
viene a mi mente su visión tenaz...
¡Cuánto podré dormir con ese sueño
en que acaba el soñar!

4 comentarios:

  1. Veig que Béquer és un dels teus preferits...I és que els seus poemes són d'aquells que se t'arrapen a la pell...L'havia idealitzat tant, que quan topa amb la realitat, fins i tot s'apaga la seva llum...

    Pasaba arrolladora en su hermosura
    y el paso le dejé;
    ni aun a mirarla me volví y, no obstante,
    algo a mi oído murmuró: —Esa es.

    ¿Quién reunió la tarde a la mañana?
    Lo ignoro; sólo sé
    que en una breve noche de verano
    se unieron los crepúsculos, y... fue.

    I en aquest cas el somni es va fer realitat...
    Petons

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí que m’agrada, sí. Llàstima que morís sense saber que temps després els seus poemes serien primordials en la literatura! M’encanta el darrer vers que has citat. Amb únicament un verb l’autor és capaç de transmetre tot allò que desitja: FUE. Fins aviat!

      Eliminar
  2. Em fixo en la sonoritat que hi donen de les consonants vibrants. La força de les erres.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. És cert. La sonoritat del poema i l’ús de l’al•literació incrementa encara més el drama del poema, el drama de viure sense l'estimada.
      "Como se arranca el hierro de una herida/ su amor de las entrañas me arranqué"

      Eliminar