jueves, 17 de mayo de 2012

Flavia Company


Volver antes que ir 


Escribimos la vida tan apurados
que después no la entendemos. Ahora
no entendés nada. Solo
sentís esta vejez del mundo, 
esta insólita antigüedad
de tener brazos, piernas, ojos. De tener cuerpo.
De ser materia y creerte
espíritu. Esta insólita antigüedad
de besar, de caminar, de sudar, de llorar, 
de reír incluso. La antigüedad
del ruido, de las naves espaciales, 
de las computadoras y los dvd y los teléfonos.
Ser incrompensibles
los unos para los otros. Ser comprensibles
incluso. Sentís
la extrañeza del peso atmosférico, de la ley
de la gravedad, de la luz. 
El disparate
que es nacer. El disparate
que es morir. 



He aquí un fragmento del poema narrativo "Volver antes que ir", de Flavia Company. Ayer en el Ateneu Barcelonès la autora presentó su obra y, con una habilidad innata, nos dejó sin aliento tras leer algunos de sus versos. Es ya la segunda vez que asisto a una presentación de Company: el mismo libro, a la misma hora, la misma autora y, sin lugar a duda, el mismo entusiasmo. 
Tras contar de dónde surgió la idea del libro en un prólogo titulado Secreto, los siguientes versos dan inicio al poema narrativo: 


" ¿Vos creés que detrás de las cosas hay algo?
Y no.
Sin embargo, a veces tengo la impresión de que sí.
De que hay que ir leyéndolo todo. 
No te podés conformar con creer. "

10 comentarios:

  1. Oh! No la coneixia! I m'encanta el que he llegit!
    Vaig a investigar!

    "... El disparate que es nacer.
    El disparate que es morir."
    GENIAL!

    Gràcies!!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. M'alegro que t'hagi agradat el fragment
      del poema narratiu:) No fa molt temps
      que vaig començar a llegir-la i ja em té apassionada! Fins aviat.

      Eliminar
  2. No coneixia aquesta autora, et pots submergir en la profunditat de les seves paraules.
    Em crida l'atenció quan al parlar de l'antiguitat, posa al mateix nivell les coses que realment podríem considerar així, amb les coses relativament modernes...
    I és veritat de vegades no entenem la vida que vivim!
    Bona nit.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies pels teus comentaris, M. Roser, a mi també em submergeix constantment en una profundíssima reflexió. Jo crec que, fins ara, mai no he entès què és la vida i no sé si algun cop arribaré a extreure-li tota la seva essència. Fins aviat!

      Eliminar
  3. Gracias por interesarte por mis versos y compartirlos desde tu espacio.
    Un abrazo grande. :-)

    ResponderEliminar
  4. Sí, però només hi ha això: aquest desig de llibertat, els somnis de felicitat de l'apunt anterior. Aquest creure que tot és possible. No hi ha res. Només això. Que és molt, moltíssim. Com el no-res que s'amaga en les coses tan aparents.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Últimament relaciones les publicacions del blog:). I és cert, totes d’alguna manera són una, no? Creure que pots arribar a aconseguir alguna cosa és essencial per prosperar! Em sembla molt interessant la teva darrera frase: que el no-res s’amagui en les coses aparents! Fins aviat!

      Eliminar
  5. Potser el disbarat de néixer és el desig de ser lluerna i el disbarat de morir la por de no ser-ho.
    Benvolguda Verba volant, també et vull dir que t’he deixat un humil regal al meu blog.
    Abraçades.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltíssimes gràcies, Papallona Blava! M'han fet molta il•lusió les teves paraules envers els meu blog i el fet d'atorgar-me el premi Liebster. Un petó :)

      Eliminar