Un dia qualsevol, de Miquel Martí Pol
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrere.
Miquel Martí o Pol
Algun dia estarem disposats, potser, temeraris, a seguir endavant sense por. A reptar la mort i a qualsevol entrebanc!
Fàcil de dir, o d'escriure, difícil de fer.
ResponderEliminarDifícil de fer, difícil de creure.
EliminarUn dia qualsevol...segur que sí!
ResponderEliminarQui sap. Potser ja som temeraris, només cal creure-ho.
EliminarMira que he llegit poemes d'en Martí i Pol, però aquest no el coneixia...Penso, que més que por a morir, tenim por del patiment que un moment tan inevitable ens pot portar.
ResponderEliminarPetonets.
També por a no ser, a no sentir, a no estimar. Por al nostre oblit i al dels altres.
EliminarL'últim plany, l'últim clam.
ResponderEliminarLa mort el certifica.
Però cal fer-ho, que diu l'Helena.
Cal ser temeraris, suportar tossudament la pluja i marxar perquè ja ho haguem fet tot, viscut tot. Però fins aleshores, ens hem de limitar a viure.
Eliminar