L'amor tot ho venç...Però com es pot tenir un amor tan gran per algú que no coneixes? Sinó és coneixen com es poden estimar, no sé quina és la barrera que ha de vèncer aquest amor... Potser cadascú s'imagina un amor apassionat , però inexistent...Estimaven un miratge? Ui quin embolic! Petons.
És potser l’amor idíl•lic quelcom que no ens deixa veure més enllà de la inexistència? Pot aquest sentiment passional privar-nos de conèixer la vertadera essència de l’altre? L’única cosa de què no podem dubtar és de l’existència d’aquest sentiment, que d’ençà la Grècia clàssica ha estat tan vigent en l'ésser humà. Petons i fins aviat!
De ben segur, estem parlant de l’amor platònic que engrandeix l’horitzó dels sentiments guardant al cor secretes esperances, i no volem decebre’l ni tan sols amb una mirada. Però, aleshores, si no obre la porta perquè aquest sentiments esclatin, es marceixen com la flor que no es regada ni amb una sola llàgrima.
Exacte. De fet, el propi Plató ho deia: el hombre que siente mucho, habla poco. Potser sí que cal, però, que aquest sentiment passional esclati i esdevingui quelcom diferent. És difícil viure a copia de miratges, tanmateix és necessari per a continuar endavant. Sense llàgrimes no hi ha vida.
L'amor ideal, aquest és l'únic que no s'esfondra mai, mentre perduren les idees (és clar). M'agrada la idea però jo també necessito que sigui una mica més real. Una abraçada!
I a vegades l'amor no és suficient per conèixer-se... fan falta altres coses que crein sintonies. Molt interessant el teu blog que he trobat al de la Montse. Et seguiré i et llegiré, ja en sóc seguidor Una abraçada.
Moltes gràcies per seguir el meu blog. Jo també t'aniré llegint. No és possible conèixer una persona completament si únicament estimes allò idíl·lic, no? Fins aviat!
Ep... I cal entebiar-lo, si ja es coneix, per continuar vivint. Els meus alumnes no entenen els trovadors, però tampoc els emociona Salvat-Papasseit. Continuaré informant. Una abraçada!
L'amor tot ho venç...Però com es pot tenir un amor tan gran per algú que no coneixes? Sinó és coneixen com es poden estimar, no sé quina és la barrera que ha de vèncer aquest amor...
ResponderEliminarPotser cadascú s'imagina un amor apassionat , però inexistent...Estimaven un miratge? Ui quin embolic!
Petons.
És potser l’amor idíl•lic quelcom que no ens deixa veure més enllà de la inexistència? Pot aquest sentiment passional privar-nos de conèixer la vertadera essència de l’altre? L’única cosa de què no podem dubtar és de l’existència d’aquest sentiment, que d’ençà la Grècia clàssica ha estat tan vigent en l'ésser humà. Petons i fins aviat!
EliminarDe ben segur, estem parlant de l’amor platònic que engrandeix l’horitzó dels sentiments guardant al cor secretes esperances, i no volem decebre’l ni tan sols amb una mirada. Però, aleshores, si no obre la porta perquè aquest sentiments esclatin, es marceixen com la flor que no es regada ni amb una sola llàgrima.
ResponderEliminarExacte. De fet, el propi Plató ho deia: el hombre que siente mucho, habla poco. Potser sí que cal, però, que aquest sentiment passional esclati i esdevingui quelcom diferent. És difícil viure a copia de miratges, tanmateix és necessari per a continuar endavant. Sense llàgrimes no hi ha vida.
EliminarJaufré Rudel! Oi?
ResponderEliminarNo ho és pas. Però ara que m’hi fixo, la nostra manera de pensar no és tan diferent de la de l’època trobadoresca, no? Fins aviat!
EliminarL'amor ideal, aquest és l'únic que no s'esfondra mai, mentre perduren les idees (és clar). M'agrada la idea però jo també necessito que sigui una mica més real. Una abraçada!
ResponderEliminarNo es pot esperar tota una vida una persona, no? O potser sí. Un petó!
EliminarI a vegades l'amor no és suficient per conèixer-se... fan falta altres coses que crein sintonies.
ResponderEliminarMolt interessant el teu blog que he trobat al de la Montse. Et seguiré i et llegiré, ja en sóc seguidor
Una abraçada.
EliminarMoltes gràcies per seguir el meu blog. Jo també t'aniré llegint. No és possible conèixer una persona completament si únicament estimes allò idíl·lic, no? Fins aviat!
Ep... I cal entebiar-lo, si ja es coneix, per continuar vivint. Els meus alumnes no entenen els trovadors, però tampoc els emociona Salvat-Papasseit. Continuaré informant.
ResponderEliminarUna abraçada!
L'ardent desig de conèixer-se i la determinació de no fer-ho mai...
ResponderEliminarMolt trist, no? L'amor platònic és capaç d'apaivagar la nostra set?
EliminarL'amor platònic sustentat per la por d'espatllar-lo...
ResponderEliminarLa por només ens priva d'arribar allà on volem arribar. Res més. Fins aviat, Joan!
Eliminar