miércoles, 18 de septiembre de 2013

Joan Fuster



No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster

5 comentarios:

  1. És que qui estima de veritat, de vegades en té prou, encara que no sigui correspost...Estimar en somnis, en silenci i sense presses... Molt bonic!
    Petonets de bon dia.

    ResponderEliminar
  2. Ell l'estimava, independentment dels sentiments de l'altre. I amb això ja n'hi havia prou. Però el pas del temps és irreparable, i l'absència s'emporta l'amor. És un poema en passat que, això no obstant, segueix cantant a un sentiment que ja no hi és, o potser va aprendre a creure-ho. No sabia que en Llach n'havia fet una cançó, d'aquest poema! Un petó i fins aviat.

    ResponderEliminar
  3. Sempre m'ha cridat l'atenció aquest vessant tan líric de Joan Fuster que ens acaba donant una imatge més completa de l'home que va ser. Gran home.

    ResponderEliminar