miércoles, 14 de noviembre de 2012

Konstantinos P. Kavafis - Ítaca



Konstantinos P. Kavafis  (Alexandria, 1863 – 1933)

ÍTACA

Quan surts a fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’airat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
Que, amb quina delectança, amb quina joia!
Entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
Que et puguis aturar en mercats fenicis
I comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
Corals i nacres, ambres i banussos
I delicats perfums de tota mena:
Tanta abundor com puguis de perfums delicats;
Que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
Per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
I que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
Ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

                                                   (traducció de Carles Riba)


 http://www.youtube.com/watch?v=InJhQ-kp9Kk

domingo, 14 de octubre de 2012

Ad multos annos! Per molts anys.


"Hija, estas son semillas de pensamientos. No sé si te gustan las flores, pero habría querido regalarte un ramo para tu cumpleaños. Espero que, si las plantas, broten. [···] Días más tarde empezaron a salir unos pequeños tallos verdes; Berta no daba crédito a lo que veía. Y lo que veía era ni más ni menos que la vida" Que nadie te salve la vida - Flavia Company


Heus aquí la vida. Quan ja ho dónes tot per perdut, brota l'esperança.  Quan ja no confies que la llavor que vas sembrar esdevingui vida, aleshores neix un petit pi, decidit a arriscar-se i preparat per anar cap endavant. Viure. Benvingut! 






lunes, 24 de septiembre de 2012

lunes, 17 de septiembre de 2012

Màrius Torres

Cançó a Mahalta 


Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. 

Fem el mateix camí sota els mateixos cels. 

No podem acostar les nostres vides calmes: 
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. 

En els meandres grocs de lliris, verds de pau, 
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar - la nostra pàtria antiga.



1937, Màrius Torres 



http://www.youtube.com/watch?v=aq9yhyFMcmY
Cançó cantada del poema per Lluís Llach

miércoles, 1 de agosto de 2012

Annabel Lee - Edgar Allan Poe






Annabel Lee

Hace de esto ya muchos, muchos años,

cuando en un reino junto al mar viví,

vivía allí una virgen que os evoco

               por el nombre de Annabel Lee;
y era su único sueño verse siempre
por mí adorada y adorarme a mí.



Niños éramos ambos, en el reino

junto al mar; nos quisimos allí

con amor que era amor de los amores,

                 yo con mi Annabel Lee;
con amor que los ángeles del cielo
envidiaban a ella cuanto a mí.



Y por eso, hace mucho, en aquel reino,

en el reino ante el mar, ¡triste de mí!,

desde una nube sopló un viento, helando

para siempre a mi hermosa Annabel Lee
Y parientes ilustres la llevaron
                    lejos, lejos de mí;
en el reino ante el mar se la llevaron
hasta una tumba a sepultarla allí.



¡Oh sí! -no tan felices los arcángeles-,

llegaron a envidiarnos, a ella, a mí.

Y no más que por eso -todos, todos

en el reino, ante el mar, sábenlo así-,
sopló viento nocturno, de una nube,
robándome por siempre a Annabel Lee.



Mas, vence nuestro amor; vence al de muchos,

más grandes que ella fue, que nunca fui;

y ni próceres ángeles del cielo

ni demonios que el mar prospere en sí,
separarán jamás mi alma del alma
                        de la radiante Annabel Lee.



Pues la luna ascendente, dulcemente,

tráeme sueños de Annabel Lee;

como estrellas tranquilas las pupilas

me sonríen de Annabel Lee;
y reposo, en la noche embellecida,
con mi siempre querida, con mi vida;
con mi esposa radiante Annabel Lee
en la tumba, ante el mar, Annabel Lee.


Edgar Allan Poe

domingo, 29 de julio de 2012

El libro de arena - Jorge Luis Borges

" Me dijo que su libro se llamaba El libro de arena, porque ni el libro ni la arena tienen ni principio ni fin." 

Ayer, después de terminar Cuentos para pensar de Bucay, empecé El libro de arena, de Jorge Luis Borges. El primero de los cuentos es un encuentro del Borges de veinte años con el que cumple setenta. Dos personas que, según la editorial del libro, son lo bastante distintas para ser dos y lo bastante parecidas para ser una
El hombre de ayer no es el hombre de hoy sentenció algún griego,y tal vez sea verdad que cambiamos constantemente, que el pasado se desvanece para dar lugar a los recuerdos de ahora, que el Hoy dará lugar a un mañana incierto. Y que yo, mientras tanto, seguiré adentrándome en el mundo de este gran escritor. El siempre futuro Premio Nobel.    



"Le dije que iban a venir a buscarme.
- ¿ A buscarlo? - me interrogó.
- Sí. Cuando alcances mi edad habrás perdido casi por completo la vista. Verás el color amarillo y sombras y luces. No te preocupes. La ceguera gradual no es una cosa trágica. Es como un lento atardecer de verano".  

El otro, El libro de Arena.